Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘tristeza’

àngel, melangia

(Moltes gràcies Alba per cedir-me la teva foto)

La blanca pell es dibuixa en el buit.

Mentre estén les ales de vellut negre

descendeix cercant un cor, llest i cuit,

per menajar-lo amb unes gotes de vinagre.

No ve l’àngel aquest cop en so de pau

el seu crit esfereidor reclama venjança.

El teu cor ja fa temps que no el complau

cap a tu, lent però ferm, avança.

La pietat és pels dèbils d’esperit

que del seu amor han apostatat

l’àngel els reclama amb un crit.

Condemnat a morir finalment alletat

amb la melangia inoculada al teu esperit,

l’àngel a l’Alba no ha tingut cap pietat.

***************

La blanca piel se dibuja en el vacío.
Mientras extiende las alas de terciopelo negro
desciende buscando un corazón, listo y cocido,
para comer con unas gotas de vinagre.

No viene el ángel esta vez en son de paz
su grito estremecedor reclama venganza.
Tu corazón ya hace tiempo que no lo complace
hacia ti, lento pero firme, avanza.

La piedad es para los débiles de espíritu
que de su amor han apostatado
el ángel les reclama con un grito.

Condenado a morir finalmente amamantado
con la melancolía inoculada a tu espíritu,
el ángel al Alba no ha tenido  piedad.

Read Full Post »

Cerimònia

De genolls amb el cul als talons,

netejo cerimoniosament la daga.

L’encens aromatitza l’estança

i unes veles roges d’esperança

morta cremen i es consumeixen.

Tallo just sobre el ventre

(entre ventre i pit)

m’esbudello amb un tall precís

i el buit interior s’escampa,

es desborda inundant l’habitació

esquitxant la blanca paret,

estenent-se arreu al meu voltant.

Llefiscoses parts del meu buit

estratificant-se, penjant del sostre

com una llàgrima en suspensió

que no s’atreveix a caure del tot.

Ara, que per fi sóc buit en expansió,

m’agafa una terrible por de somniar

com continuar passejant

pels camins que se’m dibuixen als ulls.

Netejo la daga i la deso a lloc,

m’alço i miro el petit jardí desordenat

i salvatge que creix palpitant

a cops de desig i sang.

La mà dibuixa un cercle.

Davant els meus ulls de ferro cansats,

S’esborra el cercle,

i la mà,

i el braç,

i el cos,

i jo,

i

Read Full Post »

Estrall

Ha sigut aquest maleït estrall

per sorpresa, aquest cop traïdor,

que ens arrossega pendent avall,

ens deixa tremolant els fonaments.

Fent-los sòlids passem mitja vida,

treballant sense descans nit i dia

fins trobar la dolça fel servida

per empassar-la a grans glops.

No ens hem d’estranyar fent carotes

com qui no sap res, com qui no sap

que aquestes coses passen totes,

quan menys ens ho esperem.

Tan sols queda refer-los amorosos

però perdent aquella rigidesa.

Millor construir-los aquosos

per no trontollar i morir.

 

Read Full Post »

L’espill i jo

Fum davant del mirall
en el moment precís
en què cerco el meu reflex.

Potent ha estat l’estrall
causat per l’encís
que m’ha deixat del tot perplex.

El meu jo era sols cristall,
cristall feble i trencadís
d’un pobre ésser inconnex.

Ara resta lliscar avall
colpejant-me al fons massís
fent-me boterut i convex.

**********
Humo delante del espejo
en el momento preciso
en que busco mi reflejo.

Potente ha sido la destrucción
causada por el encanto
que me ha dejado perplejo.

Mi yo era sólo cristal,
cristal débil y quebradizo
de un pobre ser inconexo.

Ahora queda deslizar-se abajo
golpeándome en el fondo macizo
haciéndome abultado y convexo.

Read Full Post »

Avui

El tamborineig de l’aigua,

el rítmic, constant i precís repicar

d’aquestes quatre gotes boges

dóna ordres a la cadència

dels meus pensaments.

Una melangia enganxifosa

comença a prendre posicions

dins meu per l’atac final.

Ja m’ho veig a venir,

avui serà un d’aquells dies

en que, decaigut i necessitat,

em rodolarà més d’una llàgrima

galta avall.

Read Full Post »

Jo

Sóc paper mullat que s’esmicola

lentament entre les mans.

Paper brut per gargots

que ja ni llegeixes.

Un poema de merda

que ja no sé ni vomitar.

Ja no sé…

no sé…

no sóc…

no…

*********

Soy papel mojado que se deshace

lentamente entre las manos.

Papel sucio por garabatos

que ya ni lees.

Un poema de mierda

que ya no sé ni vomitar.

Ya no sé…

no sé…

no soy…

no…

Read Full Post »

El sol del migdia
escalfa l’aigua del gibrell
en què ens banyarem.
L’avi arregla el petit hort
en jardineres al terrat.
L’avia dona de menjar
a conills i gallines.
Recordo tranquil, imaginant
que encara sóc aquell infant
amb la innocència sencera.
Per què enganyar-se?
Sols em queda l’avia i el record.

***********************
El sol del mediodía
calienta el agua del barreño
donde nos bañaremos.
El abuelo arregla el pequeño huerto
en jardineras en la azotea.
La abuela da de comer
a conejos y gallinas.
Recuerdo tranquilo, imaginando
que aún soy aquel niño
con la inocencia entera.
¿Para qué engañarse?
Sólo queda el recuerdo y la abuela.

Read Full Post »

La llei de la vida

“Koskoosh va tornar a veure l’últim acte de resistència del vell ant,

i va deixar caure el cap, cansat, sobre els genolls.”

(Jack London)

 

Els llops ronden

i fan rotllana

mentre repasso la vida.

Al final un s’adona que està

sol en front la fosca dama

que el segueix des de sempre.

Enamorar-se i seguir-la és inevitable!

Deu ser un acte íntim i senzill,

que tot d’una els seus llavis freds

et besin i quedis per sempre més en ella.

Una mica com l’adagio de Barber

que poc a poc et va pelant el cor com una ceba.

A cada canvi de grup de notes

ja t’ha pres una altra capa

i et porta en un crescendo

fins que ja no alimentes més el foc,

abaixes els braços i et deixes devorar.

“¿No és aquesta la llei de la vida?”

 

 

“Koskoosh volvió a ver el último acto de resistencia del viejo alce,

y dejó caer la cabeza, cansado, sobre las rodillas.”

(Jack London)

Los lobos rondan
y me rodean
mientras repaso la vida.
Al final uno se da cuenta que está
solo frente a la oscura dama
que lo sigue desde siempre.
¡Enamorarse y seguirla es inevitable!
Debe ser un acto íntimo y sencillo,
el que de repente sus labios fríos
te besen y quedes para siempre en ella.
Como el adagio de Barber
que poco a poco te va pelando el corazón

como si fuera una cebolla.
En cada cambio de grupo de notas
ya te ha robado otra capa
y te lleva en un crescendo
hasta que ya no alimentas más el fuego,
bajas los brazos y te dejas devorar.
“¿No es ésta la ley de la vida?”

 

Read Full Post »

Morir

Mentre moro cada dia
l’apatia em roba l’esperança
a queixalades brutes,
infectes, pudents.
M’inocula el terrible
virus de la recança
en el viure, en el desitjar.
I sóc un mort en vida
que ni tan sols desitja
l’última ranera.
Què la mort ha de venir?
Em fa gràcia que tingueu por
a allò que suposeu que passarà
quan no us adoneu
que Ella ja és aquí, entre nosaltres.

***

Mientras muero cada día
la apatía me roba la esperanza
a dentelladas sucias,
infectas, malolientes.
Me inocula el terrible
virus de la tristeza
en el vivir, en el desear.
Y soy un muerto en vida
que ni siquiera desea
el último estertor.
¿ La muerte ha de venir?
Me hace gracia que tengais miedo
de lo que suponeis que vendrá
cuando no os dais cuenta
que Ella ya está aquí, entre nosotros.

 

Read Full Post »

Nono Coco (In memoriam)

Una espectral i boirosa ombra

es projectava amenaçant sobre demà.

Seguies una llum de punyent esperança,

amenaçat per l’agulló afilat

de la certesa dels deutes a pagar.

Van ser fortes les ferides rebudes

en aquesta primera batalla.

Un atac massiu al cervell

et va prendre la parla i la mà dreta.

…I tot d’una va arribar el segon,

ara la teva filla plora i calla

mentre et passa la mà pel cabell.

 

 

 

Una espectral y brumosa sombra

se proyectaba amenazante  sobre mañana.

Seguías una luz de punzante esperanza,

amenazado por el aguijón afilado

de la certeza de las deudas a pagar.

Fueron fuertes las heridas recibidas

en ésta primera batalla.

Un ataque masivo en el cerebro

te tomó el habla y la mano derecha.

…Y de repente  llegó el segundo,

ahora tu hija llora y calla

mientras te pasa la mano por el cabello.

Read Full Post »

Older Posts »