Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘avi’

El sol del migdia
escalfa l’aigua del gibrell
en què ens banyarem.
L’avi arregla el petit hort
en jardineres al terrat.
L’avia dona de menjar
a conills i gallines.
Recordo tranquil, imaginant
que encara sóc aquell infant
amb la innocència sencera.
Per què enganyar-se?
Sols em queda l’avia i el record.

***********************
El sol del mediodía
calienta el agua del barreño
donde nos bañaremos.
El abuelo arregla el pequeño huerto
en jardineras en la azotea.
La abuela da de comer
a conejos y gallinas.
Recuerdo tranquilo, imaginando
que aún soy aquel niño
con la inocencia entera.
¿Para qué engañarse?
Sólo queda el recuerdo y la abuela.

Read Full Post »

La llei de la vida

“Koskoosh va tornar a veure l’últim acte de resistència del vell ant,

i va deixar caure el cap, cansat, sobre els genolls.”

(Jack London)

 

Els llops ronden

i fan rotllana

mentre repasso la vida.

Al final un s’adona que està

sol en front la fosca dama

que el segueix des de sempre.

Enamorar-se i seguir-la és inevitable!

Deu ser un acte íntim i senzill,

que tot d’una els seus llavis freds

et besin i quedis per sempre més en ella.

Una mica com l’adagio de Barber

que poc a poc et va pelant el cor com una ceba.

A cada canvi de grup de notes

ja t’ha pres una altra capa

i et porta en un crescendo

fins que ja no alimentes més el foc,

abaixes els braços i et deixes devorar.

“¿No és aquesta la llei de la vida?”

 

 

“Koskoosh volvió a ver el último acto de resistencia del viejo alce,

y dejó caer la cabeza, cansado, sobre las rodillas.”

(Jack London)

Los lobos rondan
y me rodean
mientras repaso la vida.
Al final uno se da cuenta que está
solo frente a la oscura dama
que lo sigue desde siempre.
¡Enamorarse y seguirla es inevitable!
Debe ser un acto íntimo y sencillo,
el que de repente sus labios fríos
te besen y quedes para siempre en ella.
Como el adagio de Barber
que poco a poco te va pelando el corazón

como si fuera una cebolla.
En cada cambio de grupo de notas
ya te ha robado otra capa
y te lleva en un crescendo
hasta que ya no alimentas más el fuego,
bajas los brazos y te dejas devorar.
“¿No es ésta la ley de la vida?”

 

Read Full Post »

Morir

Mentre moro cada dia
l’apatia em roba l’esperança
a queixalades brutes,
infectes, pudents.
M’inocula el terrible
virus de la recança
en el viure, en el desitjar.
I sóc un mort en vida
que ni tan sols desitja
l’última ranera.
Què la mort ha de venir?
Em fa gràcia que tingueu por
a allò que suposeu que passarà
quan no us adoneu
que Ella ja és aquí, entre nosaltres.

***

Mientras muero cada día
la apatía me roba la esperanza
a dentelladas sucias,
infectas, malolientes.
Me inocula el terrible
virus de la tristeza
en el vivir, en el desear.
Y soy un muerto en vida
que ni siquiera desea
el último estertor.
¿ La muerte ha de venir?
Me hace gracia que tengais miedo
de lo que suponeis que vendrá
cuando no os dais cuenta
que Ella ya está aquí, entre nosotros.

 

Read Full Post »

Nono Coco (In memoriam)

Una espectral i boirosa ombra

es projectava amenaçant sobre demà.

Seguies una llum de punyent esperança,

amenaçat per l’agulló afilat

de la certesa dels deutes a pagar.

Van ser fortes les ferides rebudes

en aquesta primera batalla.

Un atac massiu al cervell

et va prendre la parla i la mà dreta.

…I tot d’una va arribar el segon,

ara la teva filla plora i calla

mentre et passa la mà pel cabell.

 

 

 

Una espectral y brumosa sombra

se proyectaba amenazante  sobre mañana.

Seguías una luz de punzante esperanza,

amenazado por el aguijón afilado

de la certeza de las deudas a pagar.

Fueron fuertes las heridas recibidas

en ésta primera batalla.

Un ataque masivo en el cerebro

te tomó el habla y la mano derecha.

…Y de repente  llegó el segundo,

ahora tu hija llora y calla

mientras te pasa la mano por el cabello.

Read Full Post »

Avi

Els petits rajos que s’escolen

entre les branques del xiprer,

t’acaronen, sembla que volen

estalviar-te el fred matiner.

El fred, però, ja no és pas teu

i ja és indiferent si plou.

No pots conèixer res de nou,

només resta record,  i és meu.

Read Full Post »

Esperança

barca

No pots portar l’Esperança,
sóc l’únic mariner possible!
Va cridar esbufegant Khárôn .
L’avi va enfilar plorós
sabent que deixava l’Esperança
damunt la sorra tot dient-li:
“Quantes sortides es perdran
en la memòria del temps,
tan sols la mar serà capaç
de trobar-nos a faltar”

L’Esperança
es mor damunt la sorra.
Fa massa temps
que no surt a feinejar,
tan sols serveix d’aixopluc
a estiuencs amants
que la urgència a la platja ha portat.
De tant en tant
algun nen hi juga,
s’enfila, fa que pesca,
estén a sacar petxines
que a la sorra ha trobat,
petits tresors d’infantesa
que acabaran al sepulcre
que és qualsevol calaix d’andròmines.
Així ens corre l’existència,
gaudint i atresorant petites coses,
instants, estris, amics, amors.
Tresors propis, dels que ningú
en tindrà cura quan faltem.
L’avi somiava
un enterrament víking
i ni tan sols va ser incinerat.
L’ Esperança resta ja sense valor,
vella, resseca, despintada,
el salnitre porta temps treballant-hi.

Read Full Post »

Avi Pepito

Mira el  xiprer que deia sempre l’avi,

tomba cap a la dreta que deu ser allà,

ens espera, de ben segur, assegut al camí

buscant fredolics, moixernons i rovellons.

Ara, segur ha retrobat la memòria perduda,

quan ens retroben cridarà el meu nom,

correré per ajudar-lo a caçar bolets

i a portar a casa, l’aigua fresca de la font.

Quan ens retrobem mirarà la Marta

I se li escaparà un Collons!

Acaronant-me el cap, em farà dormir

assegut, petit, sobre la seva falda.

Read Full Post »