Feeds:
Entrades
Comentaris

Àngel de la melangia

àngel, melangia

(Moltes gràcies Alba per cedir-me la teva foto)

La blanca pell es dibuixa en el buit.

Mentre estén les ales de vellut negre

descendeix cercant un cor, llest i cuit,

per menajar-lo amb unes gotes de vinagre.

No ve l’àngel aquest cop en so de pau

el seu crit esfereidor reclama venjança.

El teu cor ja fa temps que no el complau

cap a tu, lent però ferm, avança.

La pietat és pels dèbils d’esperit

que del seu amor han apostatat

l’àngel els reclama amb un crit.

Condemnat a morir finalment alletat

amb la melangia inoculada al teu esperit,

l’àngel a l’Alba no ha tingut cap pietat.

***************

La blanca piel se dibuja en el vacío.
Mientras extiende las alas de terciopelo negro
desciende buscando un corazón, listo y cocido,
para comer con unas gotas de vinagre.

No viene el ángel esta vez en son de paz
su grito estremecedor reclama venganza.
Tu corazón ya hace tiempo que no lo complace
hacia ti, lento pero firme, avanza.

La piedad es para los débiles de espíritu
que de su amor han apostatado
el ángel les reclama con un grito.

Condenado a morir finalmente amamantado
con la melancolía inoculada a tu espíritu,
el ángel al Alba no ha tenido  piedad.

Transhome

tanto

A força d’esquivar les gotes de pluja he acabat per no mullar-me i ja no sé si sóc viu. Hauria d’haver mossegat amb força els teus llavis fins a sagnar i després sortir a la pluja a cantar i ballar deixant enrere aquestes amenaces racionals que cerquen engabiar-me. Tan sols una abraçada i morir per fi a la raó. Morir gràcies a un atac de follia, a una sobredosi injectada pels sentits, milers de sensacions desbocades per les benes cap a la conquesta d’un cor ressec que ja no batega sense demanar permís. Surto al carrer amb el Tanto a la mà i m’esbudello. Em buido d’allò real, medible, científic i raonable, de valors, culpes i expiacions. Ho llanço a l’asfalt i marxo buit a la vida per omplir-me de tot, per omplir-me de tu! Declaro la guerra al nihilisme que ens embolcalla dins un mant de seguretat en promeses de de mons simulacres, de promeses de salvacions futures. Sóc Hèracles lluitant contra aquesta Hidra contemporània. Declaro el rebuig mentre em dessagna la ferida en la fugida. Sí, fa mal! He fugit sempre de la vida sense adonar-me que em tancava a una closca de ferro. Ara torno a fugir, sempre fugir. Córrer pels carrers molls, entapissats per la tardor de l’ànima, cercant l’escalf de la vida que m’espera, que sempre m’ha esperat com una mare amorosa tan sols demanant-me voluntat i amor, estimar-la com és i volent recurrentment el màxim de la meva potència. Trencar per fi l’espill que em jutja fins fer-lo un trist polsim.

Tu

Dibuix de Cristina Pons Van Walré

Dibuix de Cristina Pons Van Walré

Em vols amb ulls clucs, sempre juganera.
Encara creus que no sé qui ets?
Fa estona que la teva presència
m’ha eriçat la pell alhora que un calfred
-com un petit impuls elèctric–
m’ha recorregut la medul·la
omplint d’oxitocina el meu cervell.
Encara creus que no sé qui ets?

 

Sobre el dibuix de Cristina Pons

cafè

Dibuix de Cristina Pons Van Walré

Dibuix de Cristina Pons Van Walré

 

L’olor a cafè recent molt m’envaeix
mentre encara m’espolso la mandra
i arribo a la cuina arrossegant els peus.
Els cabells esbojarrats i els ulls encesos
donen fe d’una nit devastadora.
Tan sols vull ofegar uns melindros
i no recordar qui vaig triar
per ajudar-me a matar una nit de soledat.

 

 

Cerimònia

De genolls amb el cul als talons,

netejo cerimoniosament la daga.

L’encens aromatitza l’estança

i unes veles roges d’esperança

morta cremen i es consumeixen.

Tallo just sobre el ventre

(entre ventre i pit)

m’esbudello amb un tall precís

i el buit interior s’escampa,

es desborda inundant l’habitació

esquitxant la blanca paret,

estenent-se arreu al meu voltant.

Llefiscoses parts del meu buit

estratificant-se, penjant del sostre

com una llàgrima en suspensió

que no s’atreveix a caure del tot.

Ara, que per fi sóc buit en expansió,

m’agafa una terrible por de somniar

com continuar passejant

pels camins que se’m dibuixen als ulls.

Netejo la daga i la deso a lloc,

m’alço i miro el petit jardí desordenat

i salvatge que creix palpitant

a cops de desig i sang.

La mà dibuixa un cercle.

Davant els meus ulls de ferro cansats,

S’esborra el cercle,

i la mà,

i el braç,

i el cos,

i jo,

i

Vida

Sóc la reverberació d’una onada sorda
provocada pel teu dit en tocar l’aigua.
Un frec voluntari teu, una mirada
que mou un àtom, que xoca amb un àtom
fent estellar el meu ésser més enllà del somniat.
La vida no és més que una cadena de batecs
que ens porta a empentes al final.
Un batec roig de goig, un morat de dolor,
un batec blanc amorós, un de lila somniador,
un batec carmí de passió, un batec verd de gelosia,
un batec platejat de melangia i un batec blau de mort.

Estrall

Ha sigut aquest maleït estrall

per sorpresa, aquest cop traïdor,

que ens arrossega pendent avall,

ens deixa tremolant els fonaments.

Fent-los sòlids passem mitja vida,

treballant sense descans nit i dia

fins trobar la dolça fel servida

per empassar-la a grans glops.

No ens hem d’estranyar fent carotes

com qui no sap res, com qui no sap

que aquestes coses passen totes,

quan menys ens ho esperem.

Tan sols queda refer-los amorosos

però perdent aquella rigidesa.

Millor construir-los aquosos

per no trontollar i morir.