El tamborineig de l’aigua,
el rítmic, constant i precís repicar
d’aquestes quatre gotes boges
dóna ordres a la cadència
dels meus pensaments.
Una melangia enganxifosa
comença a prendre posicions
dins meu per l’atac final.
Ja m’ho veig a venir,
avui serà un d’aquells dies
en que, decaigut i necessitat,
em rodolarà més d’una llàgrima
galta avall.

MOLT BONIC, MANEL, NOSTÀLGIC…
Merci Sandra,
Nostàlgic com el dia!
petons