Enderroc

Una sola esquitxada de desig

es capaç de derruir el murs

que creiem ferms i hem fet

al llarg dels anys.

L’amor és tan fràgil

com l’home mateix,

una lleugera i precisa pressió

basta per trencar-lo.

Rendició

Rendit, baixo els braços
abatut, desarmat;
et dono el meu cor sobre l’altar,
l’apunyales, hi vesses a sobre
gotes de vinagre,
m’abandono als teus capricis.
Aquest amor que m’emmetzina
m’envaeix, em corroeix,
s’endinsa per les venes
devorant ferotge meu ésser.
El teu amor em tenalla,
m’esclavitza, buida i anul·la.
No sóc més que la teva joguina trencada.

 *****************************

Me he rendido, bajo los brazos

abatido, desarmado;

te doy mi corazón sobre el altar,

lo apuñalas y viertes en él

gotas de vinagre,

me abandono a tus caprichos.

Éste amor que me envenena

me invade, me corroe,

se adentra por mis venas

devorando feroz mi ser.

Tu amor me atenaza,

me esclaviza, vacía y anula.

No soy más que tu juguete roto.

Avui

El tamborineig de l’aigua,

el rítmic, constant i precís repicar

d’aquestes quatre gotes boges

dóna ordres a la cadència

dels meus pensaments.

Una melangia enganxifosa

comença a prendre posicions

dins meu per l’atac final.

Ja m’ho veig a venir,

avui serà un d’aquells dies

en que, decaigut i necessitat,

em rodolarà més d’una llàgrima

galta avall.

Espejo

En el espejo

brillan mis ojos

buscando briznas de verdad.

No sé si soy real

o esa mentira que me brinda.

El espejo

me hace un guiño

mientras busco

el reflejo que fui.

La presión por

encontrar sentido

a mi vida,

siempre me hace errar.

Será cuestión

de dejar de buscar

y quedarse a la llera del Nil

a que todo llegue por sí sólo.

Un reflejo, un sueño turquesa,

un verso suave y tembloroso,

volver a navegar,

la barrufada que nos llena,

abrazar cualquiera de estas cosas

y ponerse a andar.

Crido

Crido i crido al buit,

un crit que s’ofega a la gola

un crit nàufrag i desesperat.

Un crit sense resposta.

Em mossego el llavi

fins a sagnar,

però no surt ni una gota.

Fred, acovardit, desesperat,

abandonat a la meva sort.

I caic, m’esllavisso sencer

per aquesta negra pendent

cap a la follia, cap al malson.

Naufragio/ Naufragi

Malherido, desarmado,

con el corazón en carne viva

desangrándose fuera del pecho.

Las palmas abiertas, limpias.

Las ideas son relámpagos

en mi mente;

aparecen de golpe iluminando

esta oscuridad que me rodea.

No puedo evitar romperme

contra las rocas.

Naufragar esparciendo

la carne del alma

en pedazos para los peces.

No logro entender,

no sé por qué se apagó la luz del faro.

****************

Malferit, desarmat,

amb el cor en carn viva

dessagnant-se fora del pit.

Els palmells oberts, nets.

Les idees son llamps

dins el meu cap;

apareixen de cop il·luminant

aquesta obscuritat al meu voltant.

No puc evitar trencar-me

contra les roques.

Naufragar escampant

la carn de l’ànima

en bocinets pels peixos.

No puc entendre,

no sé per què es va apagar el far.

Interruptor

De la joia creadora
d’un tercer cosmos,
del domini, de nou,
del caos;
cap al vertigen del pou
on em veig de sobte.
Em vas ensenyar
la clara diferència
entre aquells mots,
la importància de les paraules!
De sobte m’esmicolo.
De la joia creadora
a la insondable indiferència.
Quina és la distància
exacte entre tot i res?
Per què si aquest matí
sabia que m’estimaves
aquesta tarda no ho sé?
On és el coi d’interruptor
que desconnecta l’amor?

 ********************

Del gozo creador

de un tercer cosmos,

del dominio, de nuevo,

del caos;

hacia el vértigo del pozo

dónde me encuentro de repente.

Me enseñaste

la diafana diferencia

entre aquellas palabras,

¡la importancia de las palabras!

De repente me rompo.

Del gozo creador

a la insondable indiferencia.

¿Cuál es la distancia

exacta entre todo y nada?

¿Por què si esta mañana

sabía que me amabas,

esta tarde no lo sé?

¿Dónde está el puto interrupror

que desconecta el amor?

Jo

Sóc paper mullat que s’esmicola

lentament entre les mans.

Paper brut per gargots

que ja ni llegeixes.

Un poema de merda

que ja no sé ni vomitar.

Ja no sé…

no sé…

no sóc…

no…

*********

Soy papel mojado que se deshace

lentamente entre las manos.

Papel sucio por garabatos

que ya ni lees.

Un poema de mierda

que ya no sé ni vomitar.

Ya no sé…

no sé…

no soy…

no…

Forn des Teatre

T’he esperat, incansable,

a la nostra taula.

La vella taula del fons

on xerràvem de nosaltres,

la mateixa que testimoniava

promeses de fugir amb mi.

La xocolata i melindros

s’han amargat amb el temps.

Cada dia, a la mateixa hora,

aixeco el cap tot sentint

les campanetes sobre la porta

del Forn des Teatre.

Ara, després d’uns anys,

dubto d’aquelles promeses.

Potser el teu marit ha guanyat

i ja no fugirem,

fa massa temps que no vens.

***************

Te he esperado, incansable,
en nuestra mesa.
La vieja mesa del fondo
donde charlábamos de nosotros,
la misma que testimoniaba
promesas de huir conmigo.
El chocolate y bizcochos
se han amargado con el tiempo.
Cada día, a la misma hora,
levanto la cabeza al oir
las campanillas sobre la puerta
del Forn des Teatre.
Ahora, después de unos años,
dudo de esas promesas.
Quizás tu marido ha ganado
y ya no huiremos,
hace demasiado tiempo que no vienes.

Altar de foc (gar-hapatya)

El teu cos nu, caos indòmit,

em fa conqueridor còsmic.

M’apropo lent però ferm

per construir un gar-hapatya

a qualsevol dels teus racons,

un altar de foc on oferir-me

sencer i llest pel sacrifici.

Un altar on cremar, a foc passió,

la teva carn nova, verge.

I et començo a ordenar,

a fer-te, a crear-te.

No erets res abans,

les meves mans t’afaiçonen

a imatge d’allò donat.

Il·lumino les teves ombres

superant el temps de guaret,

plantant la meva llavor

en aquests acte de possessió

del nou temps fèrtil.

I neixes a la vida;

nova vida neix dins teu.